L’acolliment dels catalans a Viena

L'ocupació de Catalunya per les tropes franco-castellanes l'any 1714 provocà un dels exilis més nombrosos que mai s'havien produït a Europa fins aquella data. Arran de la Guerra de Successió es calcula que hi va haver entre 25.000 i 30.000 exiliats. Ja uns anys abans, a partir de l'ocupació del Païs Valencià i de l'Aragó, l'any 1707, i la consegüent pèrdua dels seus furs i de les seves llibertats, Catalunya rebé gent que havia fugit de terres valencianes, aragoneses i també de Castella. Molts d'aquests refugiats després de la desfeta del 1714 hagueren de marxar cap a terres austríaques així com l'any 1715 un cop ocupades Mallorca i Eivissa hagueren també de fer-ho molts illencs. Un bon nombre ho feren embarcant cap a Itàlia per no haver de passar per França i s'establiren en terres de l'Imperi austro-hongarès.

Així, Àustria -i la seva capital Viena- donaren acolliment a milers d'aquests exiliats que s'establiren per terres arreu de l'imperi fins a Nàpols i molts, tanmateix, van participar en els exèrcits imperials en la lluita contra els turcs. Fins i tot hi hagué un intent de colonització al Banat de Temesvàr, a la Vojvodina (avui entre Hongria, Romania i Sèrbia) entre 1735 i 1737 per fundar la "Nova Barcelona", però la guerra contra els turcs i la pesta, amb la mort de molts exiliats, van obligar a suspendre aquell intent. Alguns d'aquests exiliats tingueren una paper notori com Ramon de Vilana Perlas que fou Secretari d'Estat, el bisbe Antoni Folch de Cardona, el general Rafael Nebot, l'historiador Francesc de Castellví, l'ambaixador Felip de Ferran i de Sacirera o Pere Joan Barceló (el Carrasclet) entre d'altres.

Després del Tractat de Viena entre Carles VI i Felip V, el 1725, alguns d'aquests exiliats tornaren a Catalunya i uns quants recuperaren els seus béns però molts, la majoria, no pogueren tornar mai més a la seva terra. Avui dia es compten per milers els descendents d'aquells exiliats que tot i no tenir documentada la seva nissaga hom pot constatar-ho en els cognoms que tot i les seves variants han quedat com a mostra palesa d'aquell exili.

Catalunya té el deute de recordar i d'homenatjar aquells exiliats que ho donaren tot, fins i tot la vida, per una terra que no tornarien mai més a veure. I al mateix temps Catalunya també ha d'agrair l'acolliment que el poble austríac els donà.